15 Abr Xerrada sobre anorèxia amb estudiants de batxillerat. Fernando Juárez García.
El nostre entrevistat va ser Fernando Juárez, de 42 anys i especialista en els tractaments de TCA, en les conductes additives, i a la clínica en general.
Aquesta entrevista es va du a terme via online, mitjançant l’aplicació “meet” de google. A continuació, el resultat de la entrevista amb paraules textuals.
– Bona tarda Fernando, després de haver-te presentat, si et sembla bé, em podries dir quins estudis acadèmics tens actualment, i quina es la teva àrea de responsabilitat?
Bona tarda, comencem. Vaig estudiar el grau universitari de psicologia i després vaig continuar estudiant aquí a Barcelona, en una escola de psicoanàlisis a la qual continuo vinculat. Participo en un grup d’investigació en relació també a les conductes additives i en bona part també als TCA. Actualment, sóc un dels responsables de l’Institut Clínic de Barcelona que es dedica als tractaments de l’Anorèxia i de la Bulímia..
– I, sobre l’Anorèxia Nerviosa, vostè creu que té la importància que es mereix socialment?
Jo crec que actualment té menys importància de la que podria tenir i no perquè cregui que se li hagi de donar més publicitat o s’hagi de parlar més d’aquesta malaltia, sinó perquè no som conscients realment de què la pateix molta més gent de la que nosaltres pensem. Una de les raons per la qual es parla poc d’aquest trastorn, és perquè qui el pateix, en general, ho porta en secret i en silenci, això provoca que aquest tema tingui poca presència en el discurs social..
– Sobre els tractament de l’Anorèxia, que em podries dir?
L’Anorèxia, bàsicament s’intenta abordar per dues vies, la primera es la mèdica pel costat farmacològic quan és necessari, que d’això s’encarrega la medicina i la psiquiatria, i després pel costat de la intervenció per part de la psicologia, amb totes les variants que això provoca, per exemple, pot haver-hi un abordatge cognitiu conductual, un abordatge més sistèmic o un abordatge des del punt de vista de psicoanàlisi, etc. Són diferents maneres i intervencions, que estan basades en diferents idees del que és el problema, per això no té res a veure un tractament orientat amb la psicoanàlisi que un tractament orientat des del cognitiu conductual, perquè cadascuna d’aquestes maneres d’abordar el problema està basat en una idea diferent del que es tracta el problema.
– I, aquests tractaments, quanta efectivitat tenen?
Doncs depèn del tractament, i sobretot depèn del pacient, jo crec que no convé en aquest sentit, fer generalitzacions, sempre hem d’anar cas per cas, ja que per exemple podem tenir dues persones amb una fenomenologia del símptoma semblant, com dejuni prolongat, vòmits provocats després d’afartaments o conductes d’excés d’exercici, etc., i no obstant això, en cadascuna d’aquestes persones, la lògica de la malaltia és diferent. El que vull dir amb això, és que el més important és intentar trobar la singularitat de cadascú dels pacients i de què es tracta la malaltia en cada pacient. No serveix per res, fer un abordatge general, només pensant en el visible del trastorn, que seria aquestes restriccions en el menjar, i tot el que això provoca. Tornant a la teva pregunta, de l’efectivitat dels tractaments, depèn del tractament i sobretot, com ja he dit abans, depèn del pacient, no hi ha un tractament que de per si sigui més efectiu que altre, ja que són diferents abordatges i sobretot l’important és la combinació en la singularitat d’un pacient.
– I sobre la seva prevenció, com es pot prevenir l’Anorèxia realment?
Prevenir, en aquesta classe de simptomatologia, no sé si és un terme que ve a compte, perquè, com es pot prevenir la relació que té una persona amb la imatge que té del seu propi cos? O com es pot prevenir la inseguretat que pot sentir una persona en l’adolescència en haver d’entrar en contacte amb l’altre sexe? O com es pot prevenir la inquietud que provoca sentir-se no del tot vinculat amb un grup d’amics? Vull dir, són coses que no es poden prevenir, però diguem que no s’ha de perdre de vista els cànons de bellesa actual, que assenyalen una dona molt prima i tot això, que com ja sabem té les seves conseqüències. Però si ens traguéssim de sobre totes les publicitats, pel·lícules, i tots els exemples on la dona prima és l’equivalent de la bellesa, igualment tindríem casos d’Anorèxia. Per això no es tracta tant de prevenir, i en tot cas, si hi hagués una prevenció seria més aviat què és el que els passa a cada un d’aquests subjectes que la seva vida escull un punt on aquesta classe de simptomatologia es posa en joc.
– Canviant de tema, a un pacient, com pot afectar-li aquest trastorn a la seva vida generalment?
Doncs depèn molt del pacient, i de l’expressió de la simptomatologia en cada subjecte, com li deia abans. No només pot ser molest, perquè si hi ha alguna cosa del que donen testimoni aquests pacients, és que viuen permanentment pensant en això, permanentment calculant si poden o no poden menjar, etc.
És a dir, d’alguna forma els seus pensaments, la seva vida, comença a girar entorn de aquesta qüestió i tot es mesura i s’articula entorn de aquest problema, que pot arribar a ser un infern. Això per un costat, i després també, està el tema de la mort, ja que els efectes poden arribar a aquest punt. En els casos d’Anorèxia més greus on el pacient, més enllà de tots els intents de qui el tracta o de la família, es manté molt ferm en la seva qüestió simptomatològica, fins al punt de perdre la vida. Vull dir, no és una dificultat qualsevol aquesta, és una cosa molt seria que pot derivar en un estat molt greu.
– Canviant de tema, em podries dir que penses sobre els pacients amb idees autolítiqes, impulsos d’autolesió i suïcidi, i que es el que realment desencadena aquests pensaments?
És una pregunta molt amplia aquesta. Ja ho he dit abans, però he de repetir-ho, això caldria veure-ho cas per cas, perquè per exemple, si dos pacients se suïciden, per molt que els dos s’hagin suïcidat, no té res a veure l’un amb l’altre. A vegades, no en tots els casos, sí que es veu clarament, que quan les autolesions són molt greus, quan es repeteixen o quan posen en risc la integritat física, a més a més d’una possible dificultat amb l’Anorèxia podem estar també davant d’un cas de psicosi. Llavors el que hi ha també és una patologia mental greu associada. Per això, aquesta qüestió de les autolesions, inclús dels extrems com el suïcidi, no seria correcte associar-lo directament a la qüestió d’Anorèxia, perquè excedeix en el tema anorèxic. Vull dir, poden coincidir, però una cosa no és causa de l’altre.
– Abans estàvem parlant de com pot afectar aquest trastorn a una persona amb Anorèxia, i ara voldria saber també si afecta o no, i com, a la família dels pacients.
Per descomptat que té conseqüències, però també, com aquesta qüestió s’expressa. M’explico, hi ha pacients, dones i homes, encara que la simptomatologia anorèxica és més freqüent a les dones, però també hi ha homes, són menys però n’hi han.
Hi ha molts casos on la dinàmica anorèxica, se sosté en secret durant moltíssims anys, i la família no s’adona de què està succeint. Aquests casos, són els menys cridaners, on la baixada de pes no s’extrema. Després estan els que sí que ho són i comença a haver-hi risc clínic, on la pèrdua de pes està emmarcada, és a dir, és tan evident, que la família ho veu. Les conseqüències de la família, són complicades, ja que en general el que s’intenta per part de la família és convèncer al pacient que el convé menjar, convèncer-lo que no menjar no és bo per la seva salut, etc. Tots aquests missatges que van més del costat del sentit comú i que perden de vista que qui té aquesta classe de simptomatologia, ja sap que no menjar fa mal, ja sap que estar tan prim no es bo, però, no ho poden evitar. Llavors, tornant a la pregunta de quines són les conseqüències per la família, dependrà molt de com la família aborda el tema. Si la família adopta una posició més d’acompanyament i intenta ajudar des d’un costat de suport, per intentar facilitar un tractament per aquesta persona, consultar als professionals, jo crec que en aquest sentit, no només és un benefici per al pacient, sinó que també permet a la família portar-lo d’una millor manera. Ara bé, si la intervenció de la família va pel costat de controlar, pressionar, supervisar o obligar, tot el món o passa fatal així, tant el pacient com la família.
– Gràcies, i sobre les conseqüències de aquest trastorn, vostè quina pensa que es la mes greu de totes?
La conseqüència més greu, sens dubte, és la mort, ja que són molts casos on la simptomatologia és tan absolutament consistent i poc permeables els tractaments, que sí que acaba en la mort. Després, una altra conseqüència que potser a primera vista menys greu, és la de viure permanentment pendent del que es menja, el que no es menja, la imatge corporal, etc.
– Un pacient, major d’edat, pot ser hospitalitzat contra la seva voluntat?
Quan hi ha un risc clínic, i existeix el risc de perdre la vida, sí, sí que es permet, ja que intervé en aquest cas un jutge a través d’una valoració psiquiàtrica, i es fa un ingrés forçat. Si això és el millor o no, ja és un altre tema. Per exemple, el que li comentava abans, casos on hi ha una perduda de pes constant on ja comença a manifestar-se un risc seriós de perduda de vida, fins al moment, el suïcidi no està permès. Llavors hi ha un punt on acaba intervenint els serveis mèdics per impedir que la persona es tregui la vida.
– Vostè, generalment, que creu que es el pitjor aspecte de aquest trastorn?
Sense cap dubte, el pitjor d’això pot arribar a ser la mort o el suïcidi.
– Després de que una persona pateixi d’Anorèxia, li poden quedar seqüeles?
No necessàriament. Depèn del cas, però no queda necessàriament una seqüela com quan parlem d’un altre tipus de situacions. És a dir, si un pacient ha pogut solucionar el seu problema amb l’Anorèxia, no necessàriament ha de tenir una conseqüència o una seqüela.
– En relació als medis de comunicació, creus que les xarxes socials influeixen en l’Anorèxia?
Poden influir en la mateixa mesura que influeixen una altra cosa. Les xarxes socials d’alguna forma actualment, assenyalen a un cert ideal de bellesa, el que no és nou i tampoc es consideren una conseqüència de les xarxes socials, això és així des de fa temps. El que passa que les xarxes socials és un canal nou on això s’expressa, és a dir, el valor que se li dóna socialment a la joventut, o a la bellesa del cos prim, ha existit des de fa molt temps, però el que succeeix ara, és que passa a través de les xarxes socials, i aquestes en bona part són més potents que altres mitjans de comunicació i són més poderoses a l’hora de traduir-se en certa pressió social, que és una pressió que cadascú escull assumir, perquè aquesta pressió no ve d’un o d’altre, sinó que cadascú l’assumeix, però sí que tenen influència en aquest trastorn.
Després també hi ha un fenomen que no és nou, però que també té bastant força, que són comunitats de persones amb aquesta classe de dificultats, on es comparteixen webs amb experiències, trucs, secrets, o que s’elogia la pràctica anorèxica. Són comunitats on es vinculen els subjectes amb aquesta classe de subjectes, i no es considera un espai d’ajuda sinó que és on es fan elogis de la malaltia. Això sempre ha existit, però a través d’altres mitjans de comunicació.
– Com a última pregunta, que opina vostè sobre que hi hagin tants perfils en les xarxes socials fetes per nens que pateixen Anorèxia i que es dediquen a promoure aquest trastorn?
Ho plantejo d’una altra manera, les persones que pateixen d’Anorèxia, en general no ho viuen com un problema, no ho viuen com una malaltia o com una dificultat. Això és el més complicat, d’aquesta classe de qüestions, perquè la preocupació sempre ve més bé pels altres, la família o amics i no tant pels mateixos subjectes que tenen aquesta dificultat. Llavors, bona part del treball, com són els tractaments en un primer moment, és veure de quina manera aquesta persona que pateix Anorèxia aconsegueix obrir una pregunta sobre això que li passa, aconsegueix d’una manera desvincular-se d’aquesta simptomatologia a la qual està tan acostumat. Aquest punt on els perfils de les xarxes socials on es promou l’Anorèxia, són persones que encara no han aconseguit assabentar-se del tot del que els està succeint. En general, això després és interromput per dificultats clíniques, com per exemple, quan les dones deixen de tenir la menstruació, analítiques que surten malament, desmais, pèrdues de coneixement, etc., que són diferents expressions clíniques que assenyalen que hi ha alguna cosa que no va bé en el mateix cos. Per acabar, el que li comentava, una de les dificultats més complexes amb el tractament de l’Anorèxia és que qui la pateix entén que no té un problema, es pensen que el problema el tenen les altres persones que es queixen, llavors això fa que en moltes ocasions que l’abordatge de la malaltia sigui tan complicat.
– Doncs ja hem acabat, ho sento per les molèsties causades, gràcies per la teva col·laboració.
No ha sigut cap molèstia, espero haver-los ajudat en el teu treball, i haver respost les vostres preguntes